Bilal

Hi ha un autor, d'entre els europeus, que sempre m'ha sortprès. Es tracta d'Enki Bilal, un serbi resident a França, que té una obra força complexa.

Cap als inicis dels 80, molts dibuixants de còmics van intentar imitar d'alguna forma Moebius (sí, sí, algun dia parlarem d'ELL). Bé, no és exacte la paraula "imitar", sinó que la interpretació que Moebius feia dels espais, dels perfils, de les ombres, del moviment... allò que d'alguna manera era una actualització de la "línia clara" franco-belga, deia que Moebius va reinterpretar tot això conferint un altre aspecte a la captació del moviment en uns plans estàtics dintre d'un entorn gairebé surrealista de ciència-ficció, a diferència del realisme de l'escola americana. Ui, me n'he anat per les branques!



En fi, que Bilal va ser un dels autors que es van apuntar a aquesta moda, i fins va ser qualificat al seu inici com un dels deixebles avantatjats de Moebius, el gran. Peò vet aquí que aquell noi eslau tenia molt més per oferir, i així, els colors gairebé plans del seu inici, les ombres puntejades, van anar donant lloc a unes obres la qualitat pictòrica de les quals no es pot discutir. La millora en les tècniques editorials permeten cada cop més una gran fidelitat en la publicació del color, cosa que era molt complicat en aquell format de revista mensual de poques tintes.

Així, doncs, veure una pàgina actual de Bilal ens demostra una sorprenent habilitat tècnica en l'ús de l'oli i l'acrílic, que en combinació amb el carbó recreen meravellosos paisatges, suburbans, muntanyosos, desèrtics, marins, i personatges tortuosos, freds i cerebrals de pells de color blau o blanc, molt ben adaptats a l'entorn en què es mouen. De bon gust m'agradaria tenir penjades a casa alguna d'aquestes làmines on Bilal pot transmetre magistralment la sensació de profunditat i de desolació al mateix temps.


No obstant, li vull retreure algunes qüestions que no m'agraden de la seva obra, a Bilal, principalment en l'aspecte gràfic.

En primer lloc, el moviment. Bilal no és un gran expert a l'hora de recrear el moviment dels cossos, sinó que aquests solen semblar unes figures estàtiques i poc flexibles, que es mouen com un paquet sencer, poc articulats. Per això, quan apareixen personatges enfundats en vestits d'astronautes són molt efectistes, però els cossos nusos, desprovistos dels vestits grans i folgats, no transmeten sensació de moviment ni de sensualitat. Tot és encarcarat i embotit, sense aquell dinamisme que l'art del còmic exigeix.

D'altra banda, no sap crear bé els dissenys de personatges: els rostres s'assemblen moltíssim entre ells, provocant confusió en el lector a l'hora d'identificar cada personatge. De vegades intenta solucionar aquesta dificultat creant dissenys estrambòtics, complements absurds, que transmeten al personatge un aspecte grotesc, gairebé ridícul. De la mateixa manera, abusa increíblement de les representacions frontals i de perfil de les cares, el que li resta al disseny global de les històries capacitat visual i innovació en la planificació dels plans. Val a dir que en les últimes obre ho ha intentat superar, amb resultats de vegades satisfactoris.


Per tant, sóc de l'opinió que Enki Bilal té encara molt per oferir si segueix explorant la via d'aquest nou color retrobat, com a dissenyador gràfic, oblidant una mica els seus inicis com a seguidor de Moebius. La interpretació del color i el disseny d'espais i edificis o artefactes ens aporta una visió dura i pessimista d'un futur cada cop més proper.

Ah! Finalment voldria dir que he obviat expressament la vessant de guionista de Bilal, ja que la complexitat de les seves obres és massa farragosa, aconseguint els millors resultats quan col·labora amb algun altre guionista, com per exemple J.P. Dionnet, i també la seva vessant cineasta, ja que en els últims anys s'ha atrevit a realitzar un parell de films inspirats en obres seves, i ha col·laborat en diverses pel·lícules de ciència-ficció, els resultats de les quals no us el puc comentar perquè no els he vist.